Els últims dies hem sentit molt a parlar de la planta de biogàs colossal que es vol instal·lar al municipi de la Sentiu de Sió, a la Noguera. Aquesta nova planta pretén ser una de les més grans del sud d’Europa i la més gran de l’Estat. Podria arribar a tractar més de 500 mil tones de residus ramaders a l’any. Per arribar a aquests números és prevista la construcció de sis edificis de fermentació de 25 metres d’alçària i una xemeneia per evacuar contaminants de 60 metres. La Sentiu Bioenergy SL, amb seu a Madrid i promotora del projecte, està finançada pel fons d’inversió danès CIP (Copenhagen Infrastructure Partners). A més a més el projecte rebrà una subvenció de 4,5 milions d’euros del Departament d’Agricultura.

L’octubre del 2024 els Serveis Territorials d’Urbanisme de Lleida van aprovar inicialment el Pla Especial Urbanístic Autònom que necessitava l’empresa per poder tirar endavant el projecte. Aquest Pla va estar en exposició pública fins al gener del 2025 i s’hi han presentat més de 1.500 al·legacions en contra, des d’entitats a diferents ajuntaments del territori, entre ells Tàrrega, fins a particulars.

Cal buscar i apostar per una bona gestió dels residus ramaders, però des del nostre punt de vista aquesta no és la solució. Aquestes plantes estan pensades per a fer negoci i tractar residus de grans explotacions i fomentar així la implantació de més ramaderia intensiva, cosa que està demostrada que és nociva pel territori. Ens trobem, doncs, davant d’un enfrontament de model de gestió a la plana de Lleida; d’una banda, un model sostenible que tingui en compte la vida dels que hi vivim i hi treballem i, de l’altra, un model destructiu que va en cerca del gran benefici econòmic per a uns pocs i que menysprea el benestar de les persones i dels pobles.

El projecte presentat per l’empresa és del tot desmesurat si el comparem amb l’entorn que l’envolta: no s’han presentat contractes o convenis amb ramaders de la zona per demostrar d’on es trauran les 500 mil tones de dejeccions que pretenen gestionar i no s’ha presentat una proposta de gestió pels residus finals de la planta. El projecte estableix que totes les primeres matèries que necessita per funcionar sortiran de 10-15 km a la rodona, però això és pràcticament impossible tenint en compte el tipus d’explotacions que hi ha a la zona. A tot això cal sumar que tenen previst un trànsit d’uns 30 mil camions anuals.

També ens preocupa, i molt, que ni tan sols es respecten les distàncies marcades per la llei sobre on han d’estar situades aquest tipus de plantes. La ubicació que planteja el projecte és molt pròxima a la primera sèquia del Canal d’Urgell, canal d’on surt l’aigua de boca i reg de Tàrrega i de molts altres pobles de la comarca de l’Urgell.

El problema és greu i ens calen solucions. Un plantejament de territori que tingui en compte la gent que hi viu, que el treballa i que, en definitiva, el cuida. El mateix cas de la Sentiu ens l’anirem trobant arreu de Ponent (i Pirineus) i els ajuntaments es troben en situació d’indefensió total a l’hora de rebutjar els permisos. No podem permetre de cap manera que el nostre territori s’acabi convertint en l’abocador de Catalunya i hipotecant-lo d’aquesta manera. El subsòl és fonamental per a gaudir d’una natura i d’una vida saludables. Aquí engreixem i produïm porcs per a mig món, però el cent per cent dels residus es queden a casa nostra i això, a la llarga, és el pitjor negoci per al conjunt del país.